Quina Mandra!!

Ràsters 3 Sexinersmemfis... 4
(Rutxi, Edu i Daniel)

La vida del cronista és molt dura, fins i tot ara, que amb els negres que em feien els articles per les meves absències a la cabina de transmissió...però hem de ser realistes ( de realitat...)quina mandra fot anar escrivint croniques quan es perd. Podriem explicar que el Daniel fa prop de 2 mesos que no veu guanyar als Rasters, que els resultats de la champions van furgar a la ferida, que es veuen a la classificació i pensen en tirar la tovallola com el Juande.

Però a la llunyania hi ha l'espurna d'esperança, aquella espurna que va sortir després d'encaixar el 3-0 i dir prou. Que els Rasters, cauen amb el cap alt, amb l'orgull de portar el color tronja de la samarreta, en el deure complert quan l'arbit xiula el final del partit.

Els de memphis, van sortir posats al partit, amb molta velocitat i fianlitzant les jugades amb tocs de precisió. La segona part els jamaicans van entrar al partir i van posar la por al cos al contrari fins al final del partit.

El rasters es van acostumar a anar empatant aquest tipus de partit que ara perden per la mínima. Tornarà l'espurna de sort com l'espurna d'esperança o serà l'espurna de la vida com la coca-cola.

Feia dies que no parlava de l'àrbitre: Monssieur Françoise va sortir al camp amb els cables creuats, semblava que amb tot el respecte a l'estament arbitral, que o el camell li havia adulterat el suministre o que anava poc satisfet sexualment.

Hi havia un altre titular: SEMPRE PER LA MÍNIMA

Declaracions:

Pere: " I una polla!!"
Josep: "Contra qui dieu que juguem la setmana que ve?"
Daniel: "Ja no recordo cap victòria dels Ràsters"
Pep: "Rasters porta accent?"

uperú unoporuno

Pep: Pello Artola
Josep: Pepito Ramos
Daniel: Talín Alexanco
Lluís: Tente Sànchez
Pere: Julio Alberto
Rutxi: Víctor Muñoz
Víctor: Boquerón Esteban
Xavier: Steve Archibald
Edu: Angel Pedraza